No tots som iguals!

Molts em vénen amb la cantarella, que tots són iguals, que tots hi van pel mateix…

Míreu, amics, jo no sóc tots, jo no estic de nou en un lloc on no he estat abans. Sempre, sempre, des de la meva quotidianitat he viscut políticament. No! No us penseu pas que sempre vaig amb la xapa fent proselitisme explícit! No és pas això.

Vull dir-vos que l’invent de la desafecció funciona, l’invent del que no queden “quartos” al calaix, funciona. Que què vull dir? Que funciona per aquells qui volen el tros. Normalment la centre-dreta gestiona el tros i no permet que les persones ens involucrem en ni tans sols la opinió sobre si és més o menys adient.

La música del no podem gastar tant, que li expliquin als besavis de la meva filla, tots tres entre els 85 i 90 anys. Una d'elles en una residència pública, dignament atesa, amb les seves dificultats per l’edat i una escassa pensió degut al model socioeconòmic que feia que la dona no constés, que la pagesa no constés, que la mare no constés, malgrat estigués llaurant sota la boira d’hivern amb l’infant bressolat per la rega esperant el proper alletament.  Ara l’estat del benestar, o sigui la gestió dels nostres impostos l’acull en un entorn digne d’una persona. Si voleu ho retallem i els privatitzem a tots ells els serveis, i que paguin uns mil cinc-cents euros al mes, i que es quedin en la misèria absoluta tots aquells que la vida no els ha donat o potser ja els ha tret la família que tenien, o que no tindran qui rendeixi comptes per ells. Fem-ho!

Aquesta música que els l’expliquin als autònoms operaris, professionals que durant quaranta o més anys han treballat amb les mans. Penseu que la seva generació va iniciar-se en el món laboral als 13 o 14 anys, i que s’han prejubilat amb els genolls cruixits, alguna hèrnia discal o dificultats de físiques de tota índole, com el meu oncle, el pare o tans coneguts, que amb 62, 3 o 4, ja no poden més. No són pas prejubiliats de banca, no, són persones que han aixecat petits negocis en locals reconvertits en tallers com tots els que creixeren professionalment a Can Sureda a la plaça Sant Josep, com el meu pare, i que decidiren “plantar-se” i donar feina a 3, 4 o 5 treballadors. Com sempre a dit en Llibert amb 7 treballadors o més, deixes de treballar tú i llavors perds l’escència del teu producte. L’economia productiva llavors i en molts flancs encara ara, és a base i a costa de l’esforç físic. Retallem! Retallem, doncs, les pensions, la sanitat pública, i els serveis a la gent gran!

Jo no sóc tots, jo vull que els meus “grans” visquin dignament, visquin de manera que jo i els meus congèneres ens sentim orgullosos del sistema que tenim, que té cura dels més febles, dels més humils, dels que han blincat l’esquena perquè les generacions posteriors, els superem, no en humanitat sinó en coneixement. Però amics, si el coneixement no ens humanitza, val més que tornem a blincar l’esquena hi ens oblidem del 2.0, el futur i la societat del coneixement, perquè aquest no val per res sinó és ple de Quimetes, Maries Lourdes, Mercedes o Filomenes acotxant amb la cara ben alta els seus bésnets, mentre hi siguin!