Pia Bosch per Girona

Aquesta és una nota oberta a la meva família, a tots els amics i amigues, companys i companyes, veïns i veïnes, coneguts i conegudes i saludats i saludades.

Vull compartir amb els que heu arribat fins a aquest punt de la lectura la meva disposició a acompanyar la candidata Pia Bosch per Girona.

Per mí, Girona és la meva llar i com tots fem amb la nostra, és el espai a on tots retornem al final de la jornada. Molts de nosaltres hem optat per aquesta llar, malgrat tenir altres opcions o oportunitats a la vida. D’altres hi viuen no com a opció, sinó com a tradició o de manera inercètica o professional, però Girona és per a tots la nostra llar. Aquesta casa de tots són els seus barris, els seus carrers, la seva monumentalitat o els seus equipaments i serveis a la ciutat, els seus comerços, els seus clubs, entitats i vida social. Però sobretot, aquesta ciutat són, som els que la vivim. Els nostres sostrats potser són d’orígens molt diversos, la majoria no podem aixecar la mà quan ens pregunten si tots dos progenitors són nascuts a Girona, però ens en sentim, és la nostra llar, com la majoria no vivim a on vam néixer, Girona ens acull i ens adopta o l’adoptem com a espai de vida.

M’he passat molts anys bregant pel meu entorn i el meu entorn sobretot són les persones amb les que comparteixo la meva vida. Durant molts anys des del Pont del Dimoni, entre el Sant Narcís  històric i un barri en creixement que s’unia a la Carretera Santa Eugènia, l’ara sector dominiques, en l’enclau Santa Eugènia, Can Gibert i el gran Sant Narcís. Molts anys a l’esplai de la parròquia, molts anys al voltant del Centre Cívic, conspirant per la pau i pel no a la mili, molts anys fent pedagogia activa per la pau, molts anys fent lleure pels més menuts del barri, pujant i baixant Puigsacalms o Bassegodes amb la llengua fins als peus. Després vingueren els locals d’assaig a les antigues cotxeres de la Campsa, amb Zit-zànies, Fred de Peus, els meus, uns punkies dels que ja no en recordo el nom o els mítics Peces in the river, els Diables de l’Onyar, i més enllà, on l’Agrupament Escolta Sant Narcís i va tenir seu uns quants anys i l’Escola de Música Moderna on vaig començar a desbufar el saxo tenor…Records que es conjunten sobretot amb les amistat que encara ressegueixo, algunes més actives, d’altres, per lògica de vida, més adormides. Amistats amb qui hem aixecat estels de nadal, pessebres vivents, pastorets o restaurat cases de colònies amb els diners fets a les barraques de la Copa un any rere l’altra fent la picaresca de presentar-nos per diversos fronts amb un objectiu comú, ja ho sabeu, la causa era la causa. Amb qui he creuat Europa fent dit, o restaurat ermites a l’Albera, mentre recollíem tortugues testudo hermani, supervivents dels incendis dels vuitanta cap al Centre Recuperació a Santa Maria del Camp de Garriguella, o desfèiem filat espinós als Aiguamolls de l’Empordà per que les daines no és malmetessin les cames, o observàvem els ous recuperats d’esparvers cendrosos...

Professionalment la ciutat em donà l’oportunitat d’implicar-me en un projecte que sorgia d’una fase final d’un programa europeu, eren els principis dels noranta. L’ajuntament havia aconseguit un artefacte que es deia Mòdul de desenvolupament que li permetia generar programes, amb projectes i serveis que posaven la ciutat a un nivell de recuperació que el passat franquista havia impedit. Era pels volts del 93 quan vaig poder incorporar-me al llavors Centre d’Informació i Serveis per a la Joventut a l’Estació, recordo els dies previs a la inauguració i la certesa que allò seria un revulsiu per a la ciutat… i passaren uns bons anys i de 12 mil joves l’any, varem arribar als 60 mil joves atesos, i més, de Girona i de comarques, estudiants d'altres demarcacions, etc… Convertint-nos en un referent que fins hi tot em va donar la possibilitat de ser triat com a representant al Consell Assessor de Punts Informació Juvenil de Catalunya. Anava a Barcelona, fotia canya, dient-los que Barcelunya no era Catalunya i aconseguia alguns guanys per al territori, com diuen ells.

Foren anys de 0’7, d’eleccions a Nicaragua, d’inauguracions de projectes a Bluefields, de tristesa a Bòsnia, de Consell Municipal de Cooperació i lluita per projectes a Bolívia, a l’Africà subsahariana, del naixement del CeDRe, una criatura creada a base de la confiança ens uns joves com nosaltres que varem saber aglutinar, internacionalisme, amb ONGs confessionals, pacifismes i solidaritat, sensibilització i educació per un món més just, sovint Casaldàliga escribia, o el subcomandante Marcos i fins hi tot varem fer venir a Rigoberta Menchú. Anys de ràdio amb Núria Riquelme a l’Equador, com es dia el seu programa, on els dimecres em precedia el cronista de la ciutat el sr. Mirambell a qui saludo encara amb gran respecte.

Anys d’estudis interromputs i avançats a batzegades, a cops de vida, a cops d’aventures. Anys de centenars de xerrades per comarques, des de Portbou, sense túnel, a Sant Hilari, sense eix, passant per Sant Antoni de Calonge o Olot, actes amb 3 o 50 assistents, ens era igual. Manteníem el mateix to, com havia de ser. I la obligatorietat del servei militar va acabar, la vam acabar tots, i tots els de les nostres generacions i la que ens precedia dels vuitanta que havien tingut el primer atreviment. Anys de PAUSA, Pau Societat Anónima per un món que no s’atura, amb els rellotges flonjos d’en Dalí, amb Joan Manel del Pozo, Josep de Delàs i d’altres que ens mostraren mestratge i experiència en el discurs i el compromís personal. Anys de defensa i mediació dels més agosarats en el conflicte de la Perch que reivindicaven més partes per pintar amb llibertat, algun es va passar de la ratlla, però els Ome, zostor, Norte i Flan, tuerc i companyia varen ser escoltats i varem traçar uns llaços que encara ens uneixen.

Anys d’internet quan varem muntar el primer artefacte de correu electrònic apoc@grn.es i trucàvem al interlocutor per dir: -l’has rebut? No, encara no. Bé, ja deu està a punt.

La dècada dels dos mil m’ha retornat a la família, m’ha portat una filla i m’ha arrelat definitivament al meu entorn, als meus, els meus són tots aquells que volen un bocí de conversa, un respecte per la seva manera de pensar, de ser, de viure la fe, l’esport, la feina, les amistats o la pròpia ciutat.

El diàleg és el que construeix i enriqueix, el monolitisme o el mono discurs tendeixen a caure en una inèrcia endogàmica de retroalimentació que al final no té més matèria perquè l'ha consumit en el seu onanisme i visió única de la realitat.

Són els diàlegs, les converses i les confiances en la meva persona les que m’han portat al projecte que Pia Bosch lidera per Girona, és per això que hi sóc, humilment, des de darrera o des de sota per tal de fer que els fonaments de la ciutat, que són ferms, aixequin un nou edifici pel futur, un edifici on les persones som el centre, on la proximitat i el veïnatge són la clau de transformació social, on la innovació i l’atreviment tenen oportunitats com les que jo vaig tenir, una ciutat capdavantera en persones, una ciutat amable, a l’abast de tothom. Com algú va dir en un altre context, una ciutat on la tolerància, el talent i la tecnologia siguin el nostre capital.

Us demano a tots aquells que heu arribat a aquest punt, que estigueu amatents als models de ciutat que es proposen, si realment algú més en proposa. Us demano que destrieu el gra de la palla. Us demano que transformem la nostra realitat des de baix, des del carrer i el veïnatge, les entitats o l’escola. Alguns demanen canviar, per què ens ho canviaran, canviar què. Que ens treguin els vols de Ryanair, ja ha estat un primer canvi que per la ciutat pot ser perjudicial, pot ser una estocada, primer regal dels del canvi. Ens aturen el projecte del nou hospital que havia de ser espai de formació, recerca i cura. Tres eixos bàsics que alguns no entenen o no volen entendre que s’han de deixar evolucionar en capil·laritat per tot el país, no només a les grans metròpolis. Són aquests projectes, com ho fou el naixement de l’UdG, sorgida del CUG i de l’EGG vinculada a l’UAB, que ha permès un canvi revolucionari a Girona els darrers vint anys.

Voleu renunciar-hi?

Voleu renunciar a polítiques en joventut, habitatge, ocupació, educació, mobilitat o medi natural?

Voleu renunciar a un model que ens ha portat 6 centres cívics, més de 15 centres socials, biblioteques municipals, auditori…?

Ens parlen de endeutament, qui viu en una casa que no estigui pagant encara amb menys de 50 anys? Oi que hi vivim hi encara no és nostre i fem el que cal per arribar a final de mes? Ens parlen de contenció, em fa pensar amb els estalvis sota la rajola. Volem tornar a un model on no hi ha escoles bressol, hi encara en falten, que per cert dona llocs de treball a educadors/es, serveis de menjadors, manteniments, etc? Volem tornar a un model on un veí, estudiant o no, del Pont Major hagi de creuar la ciutat per anar a la biblioteca? Volem tornar al model on els residents de Montjuic o de Torre Gironella o de Montilivi no tinguin un mitjà de transport públic a l’abast amb freqüències dignes, que de passada desbloquegen el centre de vehicles donant voltes i cercant aparcaments?

Queda clar que no volem renunciar als guanys que hem aconseguit entre tots, queda clar que podem seguir construint un model de ciutat del que ens sentim orgullosos, una ciutat a l’abast de tothom i amb projectes de futur.

Passi el que passi, seguiré com sempre donant-vos la tabarra pel carrer i convidant-vos al diàleg, és per això que us demano que en parlem i que parlem amb propietat de la nostra ciutat sense fer fumates, ni focs d’encenalls, que parlem de les nostres quotidianitats i de les coses que poden millorar.

Us demano, per últim, que escolteu i compartiu la proposta que la Pia Bosch ens fa per la ciutat i a la que alguns hem estat cridats.