De soldats, ni de plom

Fa alguns anys que a Girona s’ha desfermat una falera incontestable de caracter cívico popular per a la commemoració del bicentenari dels fets del setges de Girona. Això és el que més o menys ens transmeten les autoritats destinades a la promoció de la ciutat i a l’elaboració d’icones i referents per fer del nostre,  lloc un referent  i  preferent que apropi visitants a la ciutat.

Alguns podem semblar poc informats però crec que no qualla. Tot plegat no qualla. Perdoneu.

Fins hi tots alguns varem fer-nos amics al facebook dels amics de la Girona napoleònica per què creiem que es generaria un espai de debat sobre els models polítics que existien a l’època i com aquests varen generar models socials i econòmics, i a l’inrevés. O bé una palestra sobre la que es projectessin futuribles hipotètics del tipus, per exemple, una potencial segregació del territori cap als dominis francesos que  hagués pogut influir en l’esdevenidor gironí o català. Debats, tallers per a infants, reflexions i aplicacions pedagogiques amb la participació de l’absent UdG a l’entorn dels paràmetres de la revolució francesa confrontats a la monarquia de Carles IV, els postulats napoleònics, els pactes de la santa aliança, la república o la monarquia, el paper de l’església a l’Estat i, en general l’esdevenir de la història del s. XIX. Penso en llibres que vaig llegir fa vint anys com “el fracaso de la revolución industrial en España”,  o en Benito Pérez Galdós i els seus “Sitios de Gerona”  fet per encàrrec ja molt avançat el segle, o bé en com un professor d’història ens explicava el paper d’intelectuals afrancesats que, segons ell, eren una mena de dimonis laicitzants, una casta empestada. I vingueren els triennis liberals, i les carlinades i les revoltes obreres i una República gloriosament frustrada pels de sempre.

Ara alguns parlen de la Independència de fa dos-cents anys i de la seva èpica i crec que la confonen amb els postulats presents. La mateixa paraula no vol dir el mateix en contextos històrics i polítics diferents.

En aquell cas un militar que preservava una “plaza en el noreste de la península” va generar un gruix excessiu d’horrors i heroicitats gratuïtes allunyades de l’estil de vida dels ciutadans de l’època, amb evocacions divinomessiàniques i un patrioterisme que tot ho permetia i tot ho justificava.

És en aquest punt a on vull recaure la meva humil opinió, no tot si val, no si val jugar als soldadets de plom. Sempre la lírica militar, sempre el missatge castrense per evocar la història. Som un poble en pau i per la pau. Si per omplir els hotels, restaurants i bars hem d’evocar militars eixelebrats, per un home de pau i d’empeus, per algú que rebutja les armes i la seva apologia en qualsevol  de les seves vessants, em nego a quedar-me mut i de braços plegats.

Joan Quer